dissabte, 21 de març del 2015

El meu comentari de Camargate a Núvol

Camargate o quan la realitat supera la ficció

 
/ 14.03.2015
Des de fa un bon temps que es reclama que el nou teatre català (sigui el que sigui) ha de ser més crític, més compromès, més polític. La fórmula Flyhard ha estat criticada per la seva temporalitat, és a dir, per la seva caducitat immediata. Les obres més comercials han estat menystingudes per la seva superficialitat, és a dir, per la seva manca de crítica amb el món que ens està tocant viure.
Una escena de Camargate. © Nico Aguerre
Una escena de Camargate. © Nico Aguerre
Sembla que les paraules de Brecht ressonin més que mai en les veus d’aquests crítics quan afirmava al Petit Òrganon per al Teatre“Necessitem un teatre que no solament faciliti les sensacions, les visions i els impulsos que permet el camp de les relacions humanes en el moment històric corresponent, on es produeixin les corresponents accions, sinó un teatre que utilitzi i provoqui idees i sentiments que juguin un paper en la transformació d’aquest mateix camp.” Sembla que aquestes veus crítiques, críptiques, hagin vingut per salvar el teatre català (sigui el que sigui) de l’estultícia que l’envolta. Llàstima que s’equivoquin. No és certa la pretesa caducitat de la fórmula Flyhard, no és certa la manca de qualitat del teatre comercial (com a mínim de cert teatre comercial català), no és veritat que el nou teatre català doni l’esquena a la realitat contemporània. Potser el que passa és que no es vol veure més enllà.
Potser, només potser, la irrupció del teatre/documental proposada per en Jordi Casanovas (irònicament, l’artífex de la fórmula Flyhard) amb Ruz/Bárcenas i continuada per en Jorge-Yamam Serrano amb Camargate hauria de fer replantejar la visió fatalista de molts crítics. Potser passar una estona asseguts al restaurant La Camarga de la mà del Teatro de Cerca i observar estupefactes la conversa real entre l’Alícia Sánchez Camacho i la Victoria Álvarez, l’ex-amant d’en Jordi Pujol fill, hauria de fer caure la vena dels ulls de tots aquells que han matat el nou teatre català (sigui el que sigui) abans fins i tot que hagi nascut. Perquè asseguts al teatre Tantarantana observant com dues senyores de mitjana edat amb poder polític real discuteixen sobre els temes més banals i aberrants combinats amb els escàndols fiscals més esfereïdors i escandalosos ningú pot dubtar del valor crític, compromès i polític d’aquesta obra. Ningú pot dubtar que a més ho fan amb gràcia, de manera divertida i amena perquè la nostra repulsa vers allò tan indignant que estem veient quedi amorosida per la comèdia i el cinisme pur que la Cristina Gàmiz (fent d’Antònia S. Cemacha, segurament per motius legals) i l’Anna Sabaté (fent de Bibi Alves) destil·len en cada gest, en cada entonació volgudament pp-ritzada, és a dir, exagerada i carregada de mala folla.
(Seguir llegint a Núvol)

dilluns, 9 de març del 2015

Notícia de l'estrena de The Kitchen al Diari Maresme

Roger Simeon presenta ‘The Kitchen’ a Nova York


'The
‘The Kitchen’
Per segon any consecutiu,Roger Simeon presenta una obra a Nova Yorkdintre del cicle Cimientos, organitzat per IATI Theatre. Després de la bona rebuda de l’any anterior de Los columpios, en aquesta ocasió l’obra es tracta de The Kitchen, el retrat tràgic d’una societat incapaç d’establir connexions reals entre els diferents éssers humans o de preservar la felicitat. Segons l’obra ‘Tots estem buscant a algú’ és la mena de mantra que ressona entre les seves converses. Però hi ha gent que està disposada a fer el que calgui per superar la solitud.
Enguany, dos autors catalans més acompanyen a l’autor torderenc: Jordi Casanovas i Alberto Ramos, dos dramaturgs prominents dins la nova dramatúrgia catalana que han estrenat obres a Barcelona, Madrid i Nova York. Des de principis de febrer, aquests tres autors, conjuntament amb els altres sis seleccionats d’arreu del món, estan treballant els diferents textos en comú per perfilar la versió definitiva que s’estrenarà al IATI Theater de Nova York. A través d’aquesttreball col·lectiu, els autors poden perfeccionar els seus textos i, alhora, establir una xarxa de dramaturgs internacionals per futurs projectes.
El hombre del frac, d’Alberto Ramos, s’estrena el 17 de març, Gazoline, deJordi Casanovas, el 26 de maig i The Kitchen, de Roger Simeon, el 30 de juny.
(font: Diari Maresme)

dijous, 5 de març del 2015

Ressenya de Pompa y Circunstancia, d'Ignacio Peyró a Revista de Letras

CAPAS DE ARMIÑO Y FISH&CHIPS

19 febrero 2015CríticasPortada
Ignacio Peyró añade el subtítulo Diccionario sentimental de la cultura inglesa (claramente infravalorando la calidad enciclopédica del texto), para ofrecernos un viaje a lo inglés a través de los términos que, a su entender, mejor representan aquel país. No se trata, pues, de una enciclopedia al uso, neutral y meramente informativa, sino que es el producto de una filia declarada hacia la nación inglesa. La respuesta a la sensación que tiene el autor que se ha perdido el respecto a Inglaterra, entendida aquí, como se hace en el texto, en el sentido más globalizador de la palabra. Una colección de entradas variopintas que combinan las “entradas más sesudas con entradas más ligeras, pasiones casi personales con figuras de la cultura global, anécdota y categoría.”
El formato enciclopédico de esta obra permite acceder a ella desde distintos ángulos y, además, poderlo hacer de forma reiterada. Así, cualquier lector puede hallar información detallada y estricta sobre temas tan dispares como la aristocracia, los sándwiches de pepino, Wimbledon, los autobuses de dos pisos, Jane Austen, Savile Row, el roast beef o Harrods, solo por decir algunos.
Fórcola Ediciones
Fórcola Ediciones
Abriendo el libro al azar, uno se puede encontrar con una explicación sobre el alcohol, visto como elemento cultural inextricable de la cultura inglesa. Porque, tal y como informa la referencia a Leandro Fernández de Moratín que ofrece Peyró, el alcohol, y por ende su consecuencia colateral, la borrachera, “no es en Inglaterra un gran defecto, ni hay cosa más común que hallar sujetos de distinción perdidos de vino en las casas particulares, en los cafés y en los espectáculos”. Cualquier persona que haya pasado una tarde de viernes o sábado en alguna localidad inglesa habrá podido experimentar la estampa curiosa y sorprendente de gente de todas las edades y condiciones dando tumbos de un pub al otro, profiriendo gritos y cánticos que rompen el silencio educado y polite de los días ingleses. Es la máxima expresión del Dr. Jeckyll y Mr Hyde que tan bien supo dibujar Stevenson. La contradicción omnipresente en la cultura británica que Peyró menciona constantemente en este libro.
Pero si abrimos el libro por otra página, tal vez nos encontremos con una cuidada descripción de los distintos títulos nobiliarios británicos, de los duques y los lores a los marqueses y vizcondes, profusamente cumplimentada con anécdotas nobiliarias y con referencias cruzadas a distintos de sus representantes: Lord Salisbury, Lord Nelson, Lady Hamilton, la Reina Madre…
(Seguir llegint a Revista de Letras)