diumenge, 9 d’abril de 2017

La Xina, 3

El temps passa més rapidament a Xangai. Els dies volen, les setmanes desapareixen i els mesos amb prou feines es veuen. Potser és pel ritme de les feines, potser per les hores que es perden en qualsevol moviment per dintre la gegantina ciutat (aquí és normal trigar una hora per arribar a qualsevol feina), però aquesta és una realitat que compartim amb tots aquells que la volen verbalitzar.

Ja fa un any i mig que estem a la Xina i mirant enrere ningú ho diria. Al nostre voltant, la gent que anem coneguent i que feia més que estaven afincats aquí van marxant. Fa setmanes que tenim els caps de setmana ocupats amb comiats i últims sopars. Gent que, en la gran majoria, ja n'han tingut prou. La Xina ja els ha esgotat tant com podien acceptar i fugen sense saber molt clar cap a on. Tornar al país d'origen? Si es tracta de catalans, quina por, no? Què ens espera quan tornem a casa? Un país sense govern ni reconeixement internacional, unes possibilitats de treballar encara molt escasses, una sensació d'estar perdut, confos, de no pertànyer... sincerament, això ja ho vaig viure quan vaig tornar d'Escòcia l'any 2009 després de 7 anys fora i no em crida massa l'atenció. Però on podem anar? On es pot anar després de la Xina? Després d'haver viscut a la ciutat més gran del món, que pot assemblar-s'hi?

Per sort, aquests són problemes del demà, problemes que haurà de solucionar el meu futur jo perquè ara, de moment, l'estabilitat que ens ha donat aquest país no l'havíem conegut mai abans. Fills de la generació en pausa, de la generació robada, de la generació que ha estat castigada per haver-se format, per haver fet les coses correctament i haver estudiat una carrera i haver après idiomes per trobar-se amb un panorama laboral i social decadent, corromput i corrupte en el qual no hi ha espai per nosaltres. Després de 6 any de lluita infructífera allà on no se'ns valora ni respecta, de precarietat i de dubtes, que curiós i que inesperat trobar per fi l'estabilitat i poder començar, tímidament, a fer plans de futur. Una estabilitat estrambòtica, clar, plena de dubtes, sotregades, passos endavant i endarrere, de problemes d'idioma (confirmat: el xinès no és un idioma fàcil), de divergències culturals, d'àpats inesperats, de plats picants i peixos de riu amb gust de fang, de llengues d'ànec saltejades, de potes de pollastre flotant dintre la sopa, d'intestins, fetges i cervells; de compartir els dies amb 20 nens de guarderia als que un dia estimes i l'altre els odies; de maletes sempre a punt perquè en el fons mai saps quan s'acabarà perquè les coses canvien així, d'un dia per l'altre; de jornades laborals de sis dies perquè hem de recuperar un dia extra de festa que el calendari ha fet caure en dimarts; de botigues i restaurants que s'obren i es tanquen en una setmana; de cues del metro, tren, supermercat que no es respecten; de motos circulant per la vorera; de perruquers de carrer que no escombren els cabells del terra; de caminars extremadament lents; de gent que et diu que sí, que sí, que allò es pot fer i es farà i que mai ho fan... i, sobretot, del caos organizat que passa a formar part de les nostres vides fins al punt que ja ni el percebem.

divendres, 30 de desembre de 2016

Presentació de El pis del pare

El passat 21 de desembre es va publicar el meu darrer llibre, l'obra de teatre El pis del pare, guanyadora del Premi de teatre Breu Inicia't de Badalona. A 10.000 Km de distància, he mirat amb expectativa creixent com el llibre prenia forma gràcies a l'editorial Pont del petroli i a la col·laboració de la Patrícia Soley-Beltran que va accedir a fer-ne el pròleg. Aquest llibre encara no l'he pogut veure físicament perquè la visita fugaç nadalenca a casa no m'ho ha permès, i pot ser que passi encara força temps abans que ho pugui fer, però de moment sí que tinc la certesa que es va llegir la meva nota d'agraïment durant l'acte de presentació. Una breu nota que preten agrair i provocar en iguals mesures i és per això que m'he decidit a publicar-la aquí ara que les circumstàncies m'han permès accedir a internet lliurement tot i que de manera molt temporal. Una petita continuació als agraïments que ja es van llegir en nom meu el dia de l'entrega del premi.


Estic molt agraït als Amics del Teatre Zorrilla per haver-me concedit el Premi Inicia’t d’enguany. A l’Ariadna Amat per la seva paciència davant la comunicació entretallada que comporta viure en un país amb internet controlat. I a l’editorial Pont del Petroli per publicar El pis del pare. Publicar teatre en ple segle XXI... quines idees! Però és que, de fet, sense el teatre imprès potser jo mai hauria arribat al teatre perquè va ser gràcies a la lectura de textos teatrals que em vaig endinsar en el món teatral. Gràcies a la possibilitat de poder accedir a les grans obres teatrals, tant les reconegudes com les que no, des de qualsevol racó i en qualsevol moment, fet summament important pels membres de la generació en pausa a qui ens han obligat a emigrar tantes vegades. Gràcies a poder recrear, o fins i tot reinventar, els mons, les històries i situacions, traçats pels autors. Però sobretot, a l’oportunitat de poder assaborir al nostre ritme les paraules, poder degustar i pair detingudament les obres teatrals impreses. Llegir-les i rellegir-les. És per tot això que em produeix una gran satisfacció poder veure com una altra obra meva és publicada i, com ja he dit, molt més encara en una època en què sembla que ningú llegeix més de 140 caràcters seguits. I encara menys teatre! Quina bestiesa. Quina pèrdua de temps... i precisament per això tots hem de valorar molt més la importància d’actes com el d’avui: petits gestos d’insubordinació contra el tipus d’individus que volen que siguem. Petits actes de rebel·lia necessaris que contribueixen a que quan arribi el dia que algú hagi de venir a buidar el nostre pis, no se’l trobin tan trist, buit i desangelat.

dimecres, 6 de juliol de 2016

PREMI INICIA'T 2016

Davant l'agredolça notícia que l'Esteve Soler per fi podrà veure la seva obra Contra la democràcia representada dignament en un teatre de Madrid (que encara no de Barcelona) però que no serà arràn d'una producció espanyola de l'obra sinó perquè han programat la versió que en va fer una companyia de Bucarest... sí, tal com sona... així d'estúpids ens hem tornat, que no tenim ni visió, ni interès ni ganes de produir obres pròpies d'autors autòctons però perdem el nord per contractar muntatges estrangers (encara que siguin d'autors nostres) que han tingut un gran èxit al seu país... doncs em sento temptat d'afegir aquí el petit discurs d'acceptació que vaig enviar per l'entrega de premis de teatre INICIA'T de Badalona que va tenir lloc la setmana passada i al qual, per raons òbvies, no vaig poder assistir:

Moltes gràcies per haver-me concedit el premi INICIA'T d'enguany. Després d'haver quedat finalista en dues ocasions anteriors i, per tant, de conèixer el premi i la bona feina que fan els seus organitzadors, em fa molta il·lusió haver pogut entrar a formar part de la família dels guanyadors de l'INICIA'T. I em fa especial il·lusió que hagi estat amb l'obra El pis del pare perquè és un text que va nèixer de l'experiència real d'anar a casa d'un familiar a buidar-la un cop ell ja no hi era. Aquella tarda, tots vam coincidir que va ser un dia molt estrany, que estàvem remenant la vida privada d'algú altre però que, a més, estàvem com esborrant el seu pas per aquell pis que no trigaria a omplir-se amb noves vides i noves experiències.
Em sap greu no poder ser aquí aquesta nit per agraïr-vos-ho personalment, però la distància geogràfica i  temporal (uns 10 mil quilòmetres i sis hores més en el rellotge) m'ho impedeixen. Tots sabem que no ens ho estan posant fàcil per seguir vivint en el nostre país i l'opció d'agafar les maletes i intentar començar de nou sembla ser l'única que ens queda a molts. Potser algun dia podrem tornar a casa, potser no. De moment, però, no permetrem que ens impedeixin seguir fent allò que ens agrada.
Gràcies.

divendres, 17 de juny de 2016

Final de temporada

Ara que es comença a viure aquesta sensació inevitable de final de temporada (sobretot per aquells que seguim acabant els anys al juny i començant-los al setembre), la temptació de fer-ne un breu repàs és massa gran per suprimir-la. Així doncs, què ha passat aquests 6 primers mesos del 2016?

1. Establiment de Shanghai com  la nova base d'activitats (quan ja no es pot viure en un país, cal buscar-ne un altre)

2. L'any que vam viure sense internet (part del project 12 pel 16)

3. L'emú a l'Àtrium de Viladecans - 26 de febrer.

4. Llibertat de presó (part del projecte 12 pel 16)

5. Les meves obres La partida (2n premi del concurs de Textos Teatrals Vila de Gràcia, 2013) i The Kitchen (Lectura dramatitzada del IATI Theater del juny 2015) disponibles en descàrrega gratuïta.

6. Immigrants (part del projecte 12 pel 16)

7. L'emú als Escenaris Secrets de Martorell - 10 d'abril.

8. L'equip de producció (part del projecte 12 pel 16)

9. Les meves obres Amor i Enquistats finalistes del Concurs de Textos de Teatre Carro de Baco.

10. Estrena de Romeo & Juliet zai Shanghai al Reel Dep, de Shanghai - 23 d'abril.


i què ens depara la resta de l'any (que ja estigui confirmat)?


1. You and Me (la meva primera obra, tant catalana com internacional) ressuscita per un única dia en el Shoreham Midsummer Festival - 18 de juny

2. Publicació de l'assaig Spanglish Dialogue in You and Me: An Absurd World and Senile Mind Style, de la Dra. Jane Lugea, dintre de World Building: Discourse in the Mind (Bloomsbury - 30 de juny)

3. L'emú a la Casa Lleó Morera de Barcelona - 7 i 21 de juliol (qui m´hauria de dir que mai contriburia a fer viure una experiència Nuñez i Navarro)

...

divendres, 20 de maig de 2016

La Xina, 2

Els metros de Shanghai
______

Tres vegades he anat a la Patum de Berga. Dues d’elles, de manera intensa, és a dir, deixant les ulleres i la cartera a casa dels amics que m’acollien i em feien de guies de la festa (la millor manera de disfrutar-la plenament i viure-la de debò). I així, equipat només amb un parell de bitllets i el DNI a la butxaca per si de cas trobessin el meu cos perdut en alguna vorera, em submergia en el tsunami humà. Des de fora, quan observes l’activitat de la festa, t’imagines què es deu sentir un cop a dins però, un cop hi penetres de veritat, te n’adones que la teva imaginació s’ha quedat curta. El contacte humà, és una experiència inoblidable; aquesta tradició mil·lenària que anem perdent dia rere dia, l’escalfor de la gent, la pèrdua de moviments individuals i el convertir-te en part d’una comunitat, d’un grapat d’individus desconeguts que, per un moment, comparteixen amb tu el seu espai vital. O te l’invaeixen perquè en mès d’una ocasió quedes atrapat entre dues o tres persones, incapaç de moure’t, esperant que l’àliga canvïi de ritme, que la guita s’agiti i l’allau humà t’alliberi d’aquell estatisme. En d’altres, quedes atrapat enmig d’un salt i t’adones que, durant uns segons, els teus peus no poden tocar al terra. Però no importa. Et sents apretat, comprimit, esclafat, però feliç, part d’una comunitat.

Tres anys de Patum no m’han servit per estar preparat pel metro de Shanghai a l’hora punta.
Cada matí, les onades d’individus endormiscats o amb les mirades fixes als mòbils (aquí és molt corrent que la gent miri sèries, programes de televisió o fins i tot pel·lícules durant els llargs trajectes de metro) van topant els uns amb els altres mentre s’arrosseguen cap a l’interior del metro. O, per ser més precisos, cap a les cues inacabables que es formen davant les portes dels metros. Equipades com estan totes les estacions de parets de vidres que al principi creia que eren per evitar suïcidis però que aviat vaig comprovar que hi són per evitar que les allaus humanes ens empenyin a les vies, es formen cues davant les portes a l’espera del metro. I tot sembla molt civilitzat, i tothom s’espera a la cua i ens podem arribar a enganyar i creure que quan arribi el metro tot anirà bé. Que les cues avançaran pacíficament cap a l’interior. Però és evident que no serà així. Tan bon punt s’anuncia l’arribada del metro pels altaveus, les cues comencen a agafar vida i comencen les empentes. Al principi subtils, com per guanyar uns quants centímetres, per apropar-se a la porta per estar a punt per quan arribi el metro. Però a mesura que s’apropa el moment d’obrir-se les portes, la virulència de les empentes també s’incrementa i comencen a aparèixer persones que ni tan sols eren a la cua però han decidit que ells poden anar davant de tot. I quan per fi arriba el metro i s’obren les portes, ja no és qüestió d’empentes, és qüestió d’una lluita acarnissada cos a cos per veure com podem encabir més gent sense deixar sortir als que volen baixar. Per què els hauríem de deixar baixar? Per poder-hi entrar millor? Això seria sentit comú.


En moltes ocasions la millor opció és rendir-se, fer com molts d’ells i acceptar la derrota i quedar-se a l’andana a esperar que arribi el següent metro. Seguir mirant el mòbil com si no passés res. D’altres ni tan sols tenim aquesta opció: algún individu més corpolent i decidit apreta el final de la cua decidit a entrar tant sí com no i acabem entaforats dintre la llauna de sardines. Literalment. Maluc contra maluc, galta contra clatell, esquena contra panxa… fins la següent parada. Fins que comencen els moviments nerviosos dels que volen guanyar posicions per poder lluitar per sortir quan s’obrin les portes que topen contra els moviments dels que s’ho veuen a venir i volen allunyar-se de la porta provocant només un tap més gran. El primer dia que em vaig trobar en aquesta situació, vaig decidir que no sortiria a la meva parada, que m’era impossible arribar a la porta sense perdre-hi un braç pel camí. Però per sort, les meves parades són parades d’intercanvi i no sóc l’únic que vol sortir. Només cal deixar-se endur per l’onada i acceptar tota mena de cops i empentes. Tant bé com les accepten ells que, acostumats com estan a les massificacions, educats com han sigut en la resignació de les llargues esperes i la sobrepoblació, semblen no enfadar-se mai. S’empenyen com mai havia vist en cap altre metro del món, de tant en tant es diuen alguna cosa, però no passa res. Ningú s’enfada. Estan massa enfeinats mirant el mòbil.